Carrer dels arbres

Hi ha carrers sense aparadors i aparadors que fan un carrer. Indiscutiblement, el carrer dels Arbres en pertany a un de mol singular. Per exemple, la caixa rodona de les arengades que presidia l’entrada de cal Cigroner, a tocar de la plaça. Ni l’hotel, ni la font, ni cal barber, res no me l’assenyala millor. Encara més, la barreja lluent d’aquest peix amb els cigrons bullits, feien una fortor difícil de tolerar. Per culpa d’aquestes aromes tan intenses, els marquesos de Cal Falguera, no hi passaven mai pel carrer Josep maria de molina. Al capdavall, és natural, instint de classe, en diuen els set-ciències dels comunistes. Quines pastanagues bullides, en deien per casa quan hi havia bon humor. Quan no n’hi havia, millor no reproduir-lo. Els cigrons bullits pertanyen a una classe obrera resignada però digna. Quantes famílies de Cal Corrons i MATACÁS en depenien a causa de les putes hores extres. L’hereu dels marquesos, José Luís de Vilallonga, el famós fantasma de la gavardina, ho testimonia literàriament sense embuts. Tot just s’instal·len a Can Falguera, acabada la guerra, passen de set plats a cinc. Tothom havia perdut a la guerra, escrivia aquell milhomes, quins collons què tenia. L’Agustinet de la Cooperativa era taxatiu. Sempre deia amb menyspreu que sopin dues vegades. Aquesta dita sempre me la recordava el meu pare, quan sortia empipat d’algun negoci no gaire rodó. En aquestes memorables converses, començava a distingir que eren menestrals i propietaris benestants. Així preparaven uns temps millors. Vull dir l’època en què els marquesos van encapritxar-se amb un altre rei. A pesar de les simpaties del pare, mai no vaig veure que si afanyessin gaire aquells belitres. La botiga de les arengades fou important durant la meva adolescència. L’hereu d’aquest establiment, l’adorable Oli, fou un dels meus inseparables. Quan la Plaça del Mercat era el nervi del poble, el carrer dels Arbres era una joia. En l’actualitat, gaudeix del medalló de les centralitats. Dubto que hi hagi cap veí de la ciutat que no el conegui. A més a més, no hi ha ningú que no hi hagi passat sovint alguna temporada. No sé com s’ho fa, però, un cop o altre, durant la setmana, hi passeu. Si aneu a Hisenda, a l’ambulatori del Pla, o senzillament a ca la Pubilla a fer un generós esmorzar, l’aroma de Cal Cigroner us embolcalla. És un record potent i meravellós, identifica com vaig construir-me. Per descomptat, millor Lucreci que arengades. En canvi, ja dubto entre un plat de cigrons amb amanida d’api i Pablo Meruda. El cas és que mesclo, sense pudor, aromes i blavors d’Oli Cigroner. Era difícil no estimar-lo amb aquells ulls tan bonifacis i grossos. Un xiquet cap gros, camacurta,  mirada neta i intensa. Cada cop que venia a la seva botiga, la rebuda sempre fou un sarau. Entre escarafalls de la mare i vergonyes del fill, cremava bocabadat. Ni us explico quan m’acompanyava Xiclet Llesca.

Ell amb la seva motxilla plena de percussió i harmòniques, jo, amb la meva acústica holandesa. Havíem d’anar en compte, la botiga era atapeïda, gairebé no s’hi podia passar per enlloc. Calia passar entre sacs de llegums, bacallans i muntanyes de pots i capses. Quan els clients ocupaven tot l’espai lliure, Oli sortia i ens feia fer la volta. Coneixia la poca traça que tenia quan feia embalum. A més a més, llavors era bastant més estret que llarg.  Vull dir que travessàvem el mercat i entràvem per la porta del carreró de les Pulmonies. El seu pati era un magatzem infinit de productes de guarnició. Llavors, treia tres tamburets i la seva espanyola. Fèiem unes tardes absolutament magnífiques, sobretot tocant Dylan, Cohen o Young. Sí, exactament, era la tradició del poble, cases i hortes, llargues i estretes. Hi eren arreu, no us les podíeu traure mai del cap. D’aquí la teoria d’en Gallineta Mitjaceba sobre els naturals de l’indret. És a dir, gent llarga i estreta, ja m’enteneu. Diu que les analogies de paisatges, ajuden una cosa de no dir quan els pacients no saben prou explicar-se. Sincerament crec que és un  set-ciències alambinat i cursi.  Ara bé, en l’actualitat, en Gallineta Mitjaceba és un psicoanalista famós i perepunyetes. Això sí, millor no contradir-lo. D’acord, som la ciutat de les roses, però qui s’aguanta així? Indiscutiblement, un noi gens pinxo, refotudament tímid entre arengades i cigrons. Tot i així, en la seva mirada vaig conèixer la por. Però, també vaig aprendre a governar-me. Sobretot  perquè l’adolescència és un territori pantanós. Vull dir que, quan jugàvem, no ens avergonyíem mai de reprendre infanteses. Quan intimàvem, la por s’assossegava. Quan sortíem amb noies, no pentinava mai. Millor encara, tampoc no em criticava si m’exasperaven. Un amic perfecte, encara no entenc com el vaig perdre. Suposo que fou la nòvia, el va fer fonedís com un xiclet enganxat sota un seient del metro. Ara bé, en la intimitat, ningú com ell per a imitar el proisme. Al contrari de mi, pentinava amb els gestos, una cosa única. Ara bé, quan imitava un frare que l’havia humiliat, Charlie Rivel tenia competències. Era únic a l’hora de fer-me riure quan caricaturitzava frares o companys. Quan vam començar a sortir amb noies, va perdre aquest meravellós costum. Tot i així, encara és catòlic practicant i no esmenta mai el sexe. No us podeu imaginar el mèrit que tenia bo i venint dels Frares de la Verga del Mamut. En aquella època, els seus conflictes personals van espavilar-me moltíssim. De sobte, adolescent i tot, era un mirall on em descobria. Moltes coses no gosava ni tan sols insinuar-les. Amb tot el meu escenari vital ja no era una tristesa invisible que sempre m’acorralava. En unes altres paraules, la seva amistat acollia el meu desempar. En aquells dies, pares i frares, ni pruna. La creixença és dolorosa si no saps fer intimitats i soledats d’aquesta volada. Amb tot la cordialitat de la seva tendresa encara flaira en el record. Sobretot cada vegada que passo per la botiga ja desapareguda. En l’actualitat, viu a Santa Coloma de Cervelló. Però, el carrer, la seva activitat d’antany, ja no l’ostenta. D’uns anys ençà, quan fan obres al carrer, l’enyor revé. De fet, sord cec no l’he tornat mai més a saludar-lo. En canvi, les brutícies de la Plaça, me l’acosten. Antany, El carrer dels Arbres també m’agradava pels seus balcons baixos.

Moltes tardes, quan hi passava, a l’estiu sentíeu remors equívoques. D’aquelles que qüestionen el psicoanalista fatxenda del rodal. Ni us explico a les nits d’estiu, engreixava poetes. En tot cas, per prudència, no li donaré idees a Gallineta Mitjaceba. Encara és molt capaç de facturar-me cap a Sant Boi. Us asseguro, en té traça el malparit. Òbviament, constato tristeses perquè les noves edificacions escombren aquests humils balcons amb persianes perpètuament abaixades. Quan hi sortia una senyora per regar uns geranis o penjar una tovallola a la barana, de seguida, pensava en Flaubert. Per sort el rondinaire de Rouen no ha conegut el nostre psicoanalista, sinó ja la tindríem. Vam fer plegats el batxillerat elemental als Frares de la Verga del mamut. Sempre dinava a casa dels avis, a Daoiz y Velarde. Això propiciava unes passejades magnífiques Roses amunt. Així vaig conèixer la seva íntima tragèdia. Quan sortíem d’escola, havia de prevenir-lo per tal d’esquivar samare. La pobra sempre el tenia per un infant entre bolquers. L’afer us pot semblar molt grotesc, però Oli en patia moltíssim en aquella època. Cal tenir en compte que ja fèiem l’últim curs del batxillerat elemental. Si no recordo malament ja encetàvem la dècada dels setanta. Per descomptat, jo l’ajudava en tot allò que em demanava. Com que hi havia molta gent, gairebé sempre ens en sortíem amb la nostra. Així si l’esperava a la sortida del jardinet del carreró de les Bruixes, nosaltres preníem la sortida del garatge dels frares. Si els familiars esperaven pel Garatge, vés a saber per què, aleshores ens esquitllàvem pel jardinet de les palmeres. Oli no sabia com dir-me, que s’avergonyia de la seva mare per aquella excessiva dedicació maternal. Algunes vegades, quan ens enxampava, el malestar del meu company m’era absolutament incomprensible. És clar, quan això passava, escampava la boira Font del Comte amunt. Anys a venir entendria perquè ho feia aquella bona senyora. Cap mare tolera la perdua d’un fill, encara menys, d’un fill amb retard. Quan la sang us lliga a un 3,21, cal tenir molta fusta per deslliurar-vos de la innocència. Amb aquesta complicitat, rares vegades ens separàvem. Llavors vam tenir una gran fecunditat a l’hora d’inventar jocs. Segur, no érem xicots prodigiosos ni tastaolletes. Però, coneixíem l’immortal avorriment del  col·legi. Quant més ens avorríem, més inventàvem per passar aquelles draconianes tardes. El llatí, el francès, la història o les matemàtiques només requerien memòries idiotes, suplicis trivials. Les explicacions eren tan sumàries com indignes. Fins i tot els treballs manuals eren d’una indigència pedagògica espantosa. A hores d’ara, encara Polvo Guenyo, recorda l’eficàcia de l’establiment en convertir-nos en uns perfectes cretins, ala ineptitud rococó. Sovint, en aquestes discussions, els seus arguments són dolorosament inapel·lables. Mentre els companys parlaven de futbol o es passaven les fotos rebregades d’una revista porno, nosaltres organitzaven lligues imaginàries de hoquei. Vull dir que no érem innocents, aquelles fotos, si les podies veure, entretenien. Quan Oli les llucaba, els seus ulls eren de granota amazònica. Quan ho feia jo, no hi havia fauna ni mitologia per comparar-m’hi. Sobre futbol, preferíem jugar-hi, abans que parlar-ne.

Per sort, els jocs que vam inventar, no interessaven ningú. També reconec que, quan la pornografia venia de la colla de Torrelles o la de Sant Andreu de la Barca, fins i tot deixava futbol,  invents inclosos. Les fotos que portava Josep Tort eren dinamita de primera. M’agradava perquè no era especialment bacó. La seva dèria eren japoneses, molt generoses i sense bikini, en piscines inodores, verd turquesa. No vaig entendre mai la prematura afició dels pagesos de Torrelles pel Play Boy. Com veieu, en aquella època, els frares, ni pruna. Només Oli Cigroner aconseguia rescatar-me del llot. Així va inventar el seu joc més genial, l’hoquei sobre terra. La tarda de les japoneses, vaig acabar a l’hort del seu avi. Va fer un parell de porteries amb un parell de teules aplegades en forma de túnel, tamany rata de claveguera. Va prendre un parell de gaiatos de l’avi com esquís, plenament útils per a la causa. Vam anar a un quiosc del carrer Girona i vam comprar una pilota de plàstic, tamany tennis. El camp era un sis per tres metres, entre dos blocs de pisos. Tot sota l’ombra d’una cisterna enorme.  Els partits eren individuals i feiem alhora d’atacants, defenses i porter. L’invent va funcionar com cap altre a l’hora d’entretenir-nos. Fou tan rotunda la nostra afició pel hoquei sobre terra que vam aixecar sospites. Vull dir que vam patir una temporada en què érem uns notoris invertits. De fet, tan ell com jo, érem tan innocents com babaus. Tot i així, adolescents i tot, fèiem filigranes amb les nostres inquietuds. Però, ens ho passàvem molt bé, gaiatos, caricatures i japoneses incloses. De seguida, l’afició va escampar-se entre cercles on encara no aixecàvem desconfiances. Els qui més venien, eren Rafel Pua, Toni Miquel i, menys,  Juanito Cano. Recordo que mamare va desenterrar apuntar-m’hi en algun casal d’esplai. Sobretot quan venia xop de suor i carabrut de l’hort de l’avi. No entenia la meva perillosa regressió cap a plantejaments estil Càndid de Voltaire. Estava tipa de com la feia anar de corcoll rera les rentadores. Un dissabte a la tarda, quan més entretinguts estàvem, va venir l’avi per aixafar-nos la guitarra. El necessitaven, hi havia feina a la botiga. El vaig acompanyar a la botiga entre laments i queixes. Aquell vespre, vaig apreciar més les arengades que samare. En canvi, els cigrons, més tenaços, esperaven fins dilluns a la tarda. Me’n vaig anar rabiós, prou bullit de desempar.  Ho recordo perfectament perquè l’endemà vam veure plegats Love Story al Cinema Guinart. En sortir, vam fer el periple habitual. Ja negre nit, vam fer un tomb pel parc Nadal, abans no el tanquessin. El Cigroner va sortir del cinema absolutament idiota. Particularment, vaig avorrir-me com una ostra. Els dramacucs em posaven dels nervis. Tot baixant pel carrer de l’Ateneu,vam creuar-nos amb la seva germana, una imitació rubicunda del germà. De seguida, vaig flairar les galetes que l’acompanyaven. Ella va presentar-nos molt repolida, les seves  dues amigues. Loreto i paloma, companyes seves, és a dir, també franceses, ala  escuramoniatos. Loreto, morena i alegre, paloma, rossa i esvelta, sens dubte, uns bombonets.  Per descomptat, van ser molt considerades amb Oli, no pas amb mi, només faltaria. Totes tres, rialleres, menjaven crispetes. Van demanar notícies sobre Love Story.  Oli Cigroner va exaltar el film sense mesura. Quan havia d’explicar què feien els hitites a Egipte, ni pruna.

En canvi, quan hi havia  dramacucs, sobre taula i llit, al primer crit. Naturalment, Vaig abstenir-me de fer comentaris discordants. Entre altres coses perquè també s’inventava un Love Story absolutament particular. Vaig quedar parat davant d’aquell devessall de ditiranbes. Fins i tot va fer-me dubtar sobre una història tan simple com anodina. Com que les escuramoniatos m’ignoraven, em feia creus amb la imaginació del Cigroner. Finalment, per cortesia, la germana va demanar-me si hi coincidia. Suposo que vaig fer fila d’arengada, per descomptat, també la flaire de cigrons. Tot just vaig gratar-me la capissola per dir alguna cosa, quan les escuramoniatos van posar-se a riure. Doncs, vaig dir, la pel·lícula que conta Oli  és extraordinària. Diria que no té res a veure amb allò que hem vist al Guinart, vaig acabar estranyat i de puntetes. Aleshores, els germans, també van esclatar en rialles. Sabia perfectament que Ryan O’Neal no era, així que de gràcia, més aviat me’n feia poca. De fet, com que feia cara d’enze, indígenes i escuramoniatos s’ho passaven pipa. Com que no feien preguntes, la mosca va pujar-me al nas. Poc després, precipitadament vaig escampar la boira. Després del cinema, entre necis, fer l’enze, no era una bona manera d’acabar un diumenge al vespre. Durant uns quants dies, vaig fer morros. Però, la teràpia hòquei sobre terra ho va arreglar tot. Vam organitzar una lliga, la qual, va unir-nos un altre cop. A poc a  poc, així va adonar-se perquè em movia filferro. El fet que compartíem pupitre, no era balder. Teníem massa hores per endevinar-nos mals rotllos. De retop, potser perquè aquelles xiquetes eren castellanes, va exclamar tot d’una.  Ho va fer sota la cisterna, un altre cop a l’hort del seu idolatrat avi. Mai cap pregunta és a l’atzar quan preteneu aclarir-vos. Oli en sabia molt de pentinar la seva pròpia vanitat. Va exigir que cantés el meu malestar en una de les nostres habituals partides. En aquell moment volia distreure’m en diversos fronts. Era a punt de picar un penal davant la seva porteria de teules. No t’amoïnis, va empipar-me que us riguéssiu de mi. De fet, aquelles escuramoniatos de les franceses, són de primera.  Tant me fa com siguin, però quan vau riure vosaltres, vaig enrabiar-me. El Cigroner va mussitar un entesos, d’aquells que il·luminen belleses. Deixa-ho córrer, tampoc jo no vaig estar gaire brillant, vaig insistir-hi. Llavors va venir el seu avi a omplir el carretó de verdures. Havíem oblidat que era divendres a la tarda. Cal Cigroner depenia moltíssim del calaix de l’endemà. Tot i així, Oli va fer cara de pomes agres davant la feina. En aquell moment, era l’últim que volia fer. En canvi, jo vaig dir que no s’amoïnés, que l’ajudaria. Vam fer un parell de viatges al carrer dels Arbres amb el carretó de la botiga. M’agradava omplir cabassos de bledes, bròquils i cebes que l’avi va seleccionar. Vam baixar amb el carretó curull de verdures,  a tota pastilla fins la Rambla. Després, més tranquils Laureà Miró avall. Finalment, vam fer Vaivé endins,  vam tombar per Joanot Martorell fins Armenteres. Llavors, vam girar fins la Plaça del Mercat des de la Riera de la Font. Sempre em passa el mateix, tot just la llucava  , encara flairo arengades. En   l’actualitat, després de tants anys, qualsevol ferum, ni que sigui la més abjecta, sempre dibuixa aquella lluent i rodona caixa.

Quan més hi penso, més m’hi reafirmo.  Aquelles passejades eren molt distretes.  Per fer-me feliç va imitar tots els personatges que detestava. Era incapaç d’insultar, però imitant, pobre de vosaltres si us triava. De vegades, li demanava que fes la meva caricatura. Quan ho aconseguia, em feia estranyament feliç. No sé per què, però alliberava tensions. No sé com s’ho feia, coneixia els còmics del cinema i para de comptar. En aquestes coses era únic, impagable. Una de les més grans satisfaccions de la meva vida, fou quan vam anar plegats al Romea a veure el millor pallasso del país. Un diumenge,  prou tardoral, padrí Hilari va convidar-nos. La gent sempre oblida idees magnífiques dels oncles americans. A partir d’aleshores, totes les seves imitacions, copiaven Charlie  Rivel. Ningú com el Cigroner per copsar tendreses tan càlides. Quan el recordo, el padrí també reivindica somriures. Sobretot, ara que reposa i puc explicar quins mocs vaig rebre. No entenc per què no ho intentem, sembla mentida que no hi creguis gens. De sobte, El Cigroner va encapritxar-se amb Loreto. Sense ser poeta, la realitat, aleshores, ja era costeruda. Els bombonets no trien perles que fan pudor d’arengades i cigrons. Bufa, Tinota, tampoc no és això, oi? Suposo que no, Oli, però, arrambar-s’hi no és feina de llimacs. Doncs, fes-me cas durant unes quantes setmanes, si us plau. El company va tenir sort, en aquella època, dormia totes les nits fullejant Adonais, de Shelley, visiblement fascinat. De sobte, vaig pensar amb tristesa com l’hòquei perdia pistonada. A poc a poc, Oli va caure com una arengada ben lluent.  Aquella xavala tenia una rialla molt humida, impossible deseixir-se’n. Definitivament, El braó de Loreto va penjar-lo en l’últim aplec de la Salut. Com que Paloma era la seva inseparable, jo havia de ser la còpia. A mesura que el temps corria, el guió del company era més horrible. En unes altres paraules, mentre ells s’agradaven, a mi, m’agradava més Loreto que l’altra. Suposo que llegia un cop més,  malament la Bíblia.  Al cinema Ibèria, definitivament vaig avorrir les crisspetes amb tantes converses cretines. Al terrat de Ca’ls Carpí, inesperadament, les enroscades Let It Be van fer forrolla. D’improvís, incomprensiblement Loreto i Oli s’hi van entusiasmar. Comprenia perfectament l’agonia del hòquei a l’hort de l’avi. De fet, també vaig trobar que l’assumpte engrescaba. Per sort, Paloma no opinava el mateix. No m’agraden les xicotes que masteguen xiclet com gosses a dieta. Secretament, vaig començar a detestar-la. No sé com m’ho feia, però, només m’interessaven noies ocupades. Quan érem al cinema,tenia tanta ràbia que aconseguien que Marisol m’agradés més. Al terrat de les festes, van aconseguir que avorrís Beatles, Bee Gees  i similars. Finalment,els diumenges a les tardes,vaig preferir altres entreteniments. Fins que van enredar-me en la festa del Rújula. Calia anar-hi per tal  de recaptar pasta. Volien aconseguir una bateria, una bona oferta. Imagineu-vos, solidaritat de nois bonics dins esplais de cromos. Hi va venir molta gent, la tarda prometia, jo no. Ara bé, la festa no es feia en un terrat. Aquest cop, les enroscades tenien lloc dins un garatge pudent d’oli i benzina. La il·luminació era sensacional, prou celebratòria. Amb tot quan va començar Let It be,els llums van fondre’s.

Naturalment, totes les previsions van complir-se. Fins i tot la meva admiració pel poema de Shelley, també. Vull dir que els lots van multiplicar-se en un tres i no res. Per descomptat, Oli grapejava Loreto. Ho feia amb una mestria de lleguminosa i cops de cua d’arengada. Era admirable com ho feia. Un cop més, les sorpreses eren majúscules.  Per exemple, Polvo Guenyo feia riure Jorgina, la seva última conquesta. No sé com s’ho fa, però, entre mercedàries, sempre pesca exemplars sensacionals. Un cop més hi hagué cromos repetits, En Gaietà SardinaBufona i Rafel Pua explicaven xistes. Sí, prematurament, ja cultivaven la misogínia amb notable eficàcia. Vull dir que les noies  sempre triaven millor. Només Paloma mastegava xiclet vora seu. No hi ahvia manera que es fes fonedissa. Allà on anava, les cadires sempre guardaven xiclets eternament enganxats. Fins i tot amb aquesta percepció de la realitat, la misogínia era abominable. Un cop més, Xavier Botella, Hereu Cagolles  i Pep Ventura escombraven.  Eren les estrelles entre franceses, carreteres i mercedàries. No sabia exactament perqè eren bufons. Però, sabia perfectament com volaven les paies. Era tan idiota que encara creia que Dumbo existia. Jo, neguitós,  feia temps a les fosques. Poques persones sabien que no m’hi veia prou. Tampoc no tenia ganes de fer cap comferència sobre les meves limitacions visuals. Tenia clar que feia pirandó en la segona tongada de música lenta. Fins que la Mare de Déu, tipa de mossens grassos i llepafils, va atorgar-me un xic de pietat. Us ho prometo, un miracle digne de la feina del dimoni. És a dir, quan van tornar les vibracions Let It Be, Loreto va traure’m a pista. Com que no la vaig veure, el seu mesc no podia enganyar-me. Tot i així, el cor batia fort, com espantat. Tenia unes anques i una cabellera que em tornava sioux. Millor que no m’exalti per aquest cantó. De seguida, vaig empalmar bo i fent un pastís d’esperma amb calçotets. De cop i volta, els Beatles m’agradaven. Loreto no va dir-me res en tota aquella saragata. Com que no volia trencar aquella màgia, vaig comprovar qui era. En efecte,duia el collaret i el braçalet de sempre. El coll i l’eixample de les sines, Déu meu quin deliri. El tacte processava a velocitats inaudites. De cop i volta, les sensacions buscaven noves paraules. Vaig prémer amb delicadesa però sense cap dubte. En tot moment no vaig pensar amb Oli Cigroner. De fet, creia que era un somni, no pas Adonais bo i consolant-me. Ella s’hi arrapava com un musclo a la roca de l’escollera. Fins que l’encanteri va acabar-se de retop. El primer que vaig mirar, va ser el seu rostre. Loreto, molt caravermella i excitada, va fondre’s entre amigues i conegudes. Jo, com un babau, em gratava el nas amb una empalmada històrica. Fins que SardinaBufona va rescatar-me del meu ridícul. Va fer-me seure en un racó mentre vaig observar com paloma, ara sí, reia forassenyada. En aquell moment vaig odiar-la amb gust, com no s’ha de fer mai. En un tres i no res, va congriar-se una batussa. SardinaBufona va calmar-me, que pensés amb mosques i gripaus.  Calia treure  del forn el pastís. Va dir-me que begués trina, que l’espectacle de titelles prometia. És un bon company, sempre dóna bons consells quan hi ha tempesta. Com li dic, ara,  que els Beatles  sonen bé? Garatge endins, la gent espera canya, sembla que tot rutlla.

De sobte, sento un pinyac absolutament deliciós, enmig de la nostra conversa. Enric Rújula perd els papers davant del Cigroner. Oli, gens manco, li torna la castanya amb una vehemència admirable. En Rújula cau a terra, suposo que esvanit. Tothom resta bocabadat davant la ira del Cigroner. Al capdavall,qui tragina sacs de lleguns, té més opcions en aquest combat. Ara bé, aneu en compte davant tímids humiliats. Els crits d’histèria de les noies, acompanyen amb dignitat el sarau. Llavors,el germà d’Enric, pren cartes en l’assumpte. En un tres i no res, comença una esplèndida batalla campal. Tot per Elena, la xicota d’en Rújula. Un bombonàs, no  pas un bombonet, tot i així, una mercedària, llufa. Com de costum, Homer sempre fa la guitza amb la seva puta Troia. Inagino en aquells instants, el somriure del potent Shelley bo i llegint Lucreci. Les noies, quan no són muses, calceu-vos.  Emprenyada amb el seu xicot, s’enrosca un Let It Be amb Oli. Per això, Loreto, no dubta ni  un moment en fer recanvi. Es veu que la xicona no estava per endergues. Un manso és un manso quan hi ha carbó per a la locomotora del desig. Al capdavall, és una il·lustre representant de les franceses. Sort de l’amo de Cal Corrons, sinó tindríem encara monges menys refinades. Els resultats van ser memorables. Des d’aleshores, mai més vam fer hòquei. Per sempre més, paloma ja no va riure’s de mi. Sempre que ens veiem, Loreto i jo, hi ha bon rotllo. Fins i tot sord cec, encara retallo en somnis les seves fabuloses anques. Sospito que són regals de la Mare de Déu, un xic  paganota. Naturalment, els Rújula mai més van convidar-me a les seves festes. En literatura, l’examen sobre el romanticisme europeu, vaig fer un nou. Vaig fer una redacció sobre Adonais i Let It Be, suposo que no em van donar un deu per culpa de la meva inesperada modernitat. L’endemà,a escola, el Cigroner va venir ple de blaus. Durant una setmana va fer morros. Només en Xiclet Llesca cauteritzava ferides. Fins que un dimecres pel matí, Sor Soledat va traure’l de polleguera tot just davant la pissarra. En matemàtiques, érem uns enzes pletòrics, un inexplicable error de la natura. Davant d’una equació, a la pissarra, érem uns models passables per a un escultor sense imaginació. Vull dir que ell i jo, vam rebre uns zeros ben merescuts. Llavors, enrabiat com una mona, va imitar-la quan ens renyava. En efecte, l’aula va trencar-se de riure tot just enfilava la sortida del jardinet de les palmeres. Us ho juro, mai no va sentir-me tan bé un zero en mates. De sobte, Oli havia tornat. Però, no sé per què, Loreto l’havia fet gran. Vull dir que la infantesa se’ns escapava. El detall fou un migdia de dissabte en un rialler Carrer dels Arbres. Oli va sortir embogit de felicitat a la porta de la botiga. Els avis li havien regalat un tocadiscos. Encara més, la seva mare li havia regalat l’últim àlbum de George Harrison. Aquells ulls blaus canviaven a marxes forçades. Loreto i Paloma ja no interessaven gens ni mica. En canvi, em resistia a creure que el meu company fes taula rasa. Que no parlés de pastissos d’esperma amb calçotets, ho entenia. Ara bé, que se n’oblidés així com així, ni pruna. En tot cas, els canvis comencen en petites alteracions del paisatge. Recordo perfectament com Xiclet Llesca va arrufar el nas amb aquella música tan monàstica menjador endins. De moment, molt inquietant, ja no hi havia les arengades a la porta de la botiga.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El carreró de les Bruixes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.