Carrer de la presó

Una ciutat són edificis, no pas solament casalots. Si traiem Jutjats i Pisos Bertrand, edificis públics civils, no en tenim gaires. Vull dir que la resta són exactament casalots. És a dir, edificaicions privades sense gaires pretensions urbanístiques. No us càpiga cap dubte, en casalots, el poble encara n’ostenta bastants. En l’actualitat, cal Falguera presideix la piràmide. Ara bé, sempre com a casalot, no pas com a edifici. Si som ciutadans, aquesta discussió no és gens baldera. Qualsevol argument artístic que no s’ajusti a urbanitat, s’equivoca. En efecte, els millors casalots d’aquesta ciutat han estat Can Sayrac i casa Fonda. Paranoies falangistes i ignoràncies franquistes van carregar-se-les sense cap pudor.  Si haguessin quedat en peu, la ciutat seria una altra. Per exemple, la Torre dels Dimonis hauria donat consistència a una oficina de Turisme. En canvi, en l’actualitat, només guanyem consistències vora oficines de serveis socials. Ho constato en la tremenda afició que hi ha entre nosaltres sobre ideologies. Durant la república, muntanyes d’anarquistes que vociferaven. Després, les planxadores quedaven tipes amb tantes camises blaves franquisme endins. Finalment, amb llibertats enceses, no calia ser comunista per preferir calces vermelles, abans que mocadors per l’u de maig. Al capdavall, el paper de les ideologies és que no creixi mai la crítica. L’urbanisme civil de la nostra ciutat, com diu Mercè Vidal, no és gens desdenyable. Durant les dues primeres dècades del noucents, el poble va créixer com el país. És a dir, va enfilar-se amb modernismes i noucentismes. Si això és així, el casalot Falguera és una cursileria de mal gust. Si voleu conèixer un nyap com cal, no cal que enredeu enlloc. Un edifici per ser-ho, sempre té una projecció pública. Cal Falguera solament va aspirar a ser un cottage per a aristòcrates de pas. Ni tan sols és una construcció que guaiti expresament el carrer. Can Sayrac i Casa Fondda pertanyien als nous temps. La primera, una exquisidesa modernista, la segona, una filigrana noucentista. Vull dir que volien inserir-se en un paisatge urbanístic de burgesos i industrials. La ciutat jardí dels feliços vint és la culminació d’aquestes aspiracions. Sobretot fou el somni dels urbanistes del Noucentisme. Gràcies a aquestes idees, el carrer de la Presó, és un retall magnífic d’aquestes inquietuds. El casalot Monmany així ho testimonia en la cruïlla Creus amb Eugeni d’Ors. Simplement amb aquest casalot, la resta del carrer atresora personalitat. De fet, les construccions civils d’una població decideixen la seva categoria. Una escola i una comissaria, com a entitats públiques, completen i perfilen el carrer. Vull dir que els blocs de pisos s’hi afegeixen, ja no són el seu segell. Vet aquí, l’encant d’aquest carrer. Durant els quaranta només era des del Casino fins el carrer Creus. Des dels seixanta, obté la seva carta de naixença en obrir-se definitivament a Plaça Catalunya. Així, doncs, des de Batllori fins Creus, la urbanitat és plena de blocs de pisos.

Ara bé, des de Creus fins Plaça Catalunya guanya sucoses claredats. El casalot, una andròmina transilvànica, guarda un pati i un hort que meravellen. El casalot mira al carrer Creus. En canvi, pati i horta miren Eugeni D’Ors, banda carretera Laureà Miró. Al fons d’aquesta verdor, hi ha un insòlit castanyer d’índies. No us el perdeu quan floreix, és un espectacle. Tot el carrer de la Presó viu esquitxat de negocis i botigues. Tot i així, la crisi li ha pres vitalitat. Com a carrer de segona fila, obté discrecions i calmes que no passen desapercebudes. Sens dubte, els racons íntims de la ciutat van morint cada dia. Quan vaig escriure el meu poema Capvespre al Carrer Prim, ningú no sap l’enrabiada que vaig pescar. El poema tracta d’atrapar nostàlgies que rares vegades retornen. A l’hivern, aquest carrer, quan acabava al Passeig dels Pins,  gaudia d’una de les postes de sols més boniques de la ciutat. El poema recorda intensitats de color, impossibles de sentir de nou.  Sobretot si sou un transeünt habitual d’aquestes vies. Era un llampec formidable, com la paleta de Van Gogh. Llavors, en aquella època, us acostàveu a la paret de pedres que separava Passeig de la riera de la Salut. Enmig d’una catifa de pinassa, bo i mirant cap a Ponent, teníeu el gust de contemplar un llostre incomparable. Sospito que si no m’hi hagués embadalit, m’hauria deslliurat de l’horror de la poesia. Però, vaig cometre l’error de penjar-m’hi. Amb tot va acabar quan van urbanitzar Torre Talavera. Vull dir que un formidable bloc de pisos va tapar aquells capvespres tan al·lucinants. Tot l’encís d’aquell racó va esdevenir un pur record. Aleshores va sorgir el miracle del carrer de la Presó. Vull dir que la casualitat va permetre un altre racó amb llufa poètica. També fou una tardor endins, en un vespre de retorn cap a casa tot just acabava la feina. Sempre trobeu indrets inesperats per a una posta de sol. Ara bé, rares vegades a peu de carrer en una ciutat qualsevol. De sobte, vaig llucar els colors crema i roig d’una posta a punt d’esclatar. El zènit eren uns taronges, camí de préssecs i albercocs prou madurs, un veritable vertigen. Així vaig descobrir la paret mitgera de Can Monmany. Entre altres coses perque tenia el privilegi de ser un  tipus llarg i badoc. L’assumpte empitjorava si un gall cantava des de ca la Gallineta. Va empitjorar del tot quan vaig llegir el gall, de Vinyoli. Vull dir que la poesia, cada dia em feia perdre més el temps. Fins que va ocòrrer l’inevitable, grapejar-me poeta. En unes altres paraules, el temps, definitivament, vaig oblidar-lo quan era meu. Vull dir que em quedava parat a la paret mitgera, tant me feien renions o lectures. Això sí, Sempre amb el rostre guaitant Mont Padró, exactament com un idiota. Per descomptat, parlo de la muntanya que tapa Torrelles, a l’altra banda del riu. La posta era una simfonia de colors que tancava un quic   quiriquic d’un gall fatxenda i depravat. Mai no va deixar de fer-ho, inclosos els poemes de Vinyoli que bullien dins meu. En aquella època, ni Joana Raspall, ni Matilde Bertrand, ni Llorenç Sans, aconseguien que m’atrapés un poeta del país. Ni Dot, ni Riba, ni Mossèn Cinto, no m’espavilaven dins la llengua.

Fins que Vinyoli va esclatar-me postes endins. Finalment, quan vaig empapar-me  d’aquest líric, la resta va començar a interessar-me. Vet aquí com vaig filar la tradició del país. Tot i així, postes i cants no sempre lligaven. Si tot queia, esglaonat de paciència, sempre en sortíeu tocats. En aquella època portava un barret anglès i sospites ben fundades de personatge a tres quarts de quinze. Sort que feia de mestre, sabia que la gent se’n recordava prou de l’inoblidable Cisquet, un 3,21 molt nadalenc. Quant més m’hi quedava, més ocasions tenia de desbarrar amb algú. Sobretot amb infants i trinxeraires. En aquestes qüestions poètiques eren els millors. En tot cas, la col·lecció cal repassar-la. Si s’aturava algun metge, ja feia pudor de termòmetre. Si ho feia un músic, entrava en una epilèpsia transitòria. Si era col·lega, no fallava, feien una mirada d’infelicitat exquisida. Si ho feia un pagès, tenia feina perquè no escampessin la boira espantats. Si us interrompia el registrador de la propietat, acabàveu contraternitzant sobre Carner. Si ho feia un municipal, somreia si duia les botes enllustrades. Si us saludava un corredor comercial, fugien aclaparats de feina. Si era un farmacèutic amb ambicions, indiscutible, embogia. Si us saludava un foner carabrut, m’irritava com pudia a caliquenyes. Si topàveu amb un botiguer conegut, no fallava, sempre mentíeu. Si us saludava un polític, de seguida congriàveu un mal de queixal. Si us avisava una iaia perduda, entaulava una calorosa conversa sobre diferències entre bledes de Ca la Gallineta i cal Rembrandt. Si ho feia un pintor, llavors, fugia com gat escaldat.  Les postes de sol, no heu de discutir-les mai amb persones tocades pel pinzell. Si eren amics o dones conegudes bíblicament, ja són figues d’un altre paner. Fa dies que estic trasbalsat amb la lectura de La bastida dels somnis. Per casualitat, ha caigut a les meves mans a través de la xarxa. Es tracta d’una sucosa biografia de Joan Vinyoli, a cura de Jep Solà. Sobretot la prodigiosa i fecunda dècada dels setanta. El paperot conté meravelles inoïdes. Per exemple, el poeta sovint esmorzava a la Creu amb en Font i Costa, un dermatòleg, també  poeta. Eren els dies en què l’escriptor va refusar el Premio Nacional de Literatura. Molts dissabtes al matí, venien a passejar el gos del metge.  Fa gràcia perquè en Vinyoli anomenava aquest petaner Gossèn. Així venien a l’ermita de Santa Creu d’Olorda per la carretera de Vallvidrera. Sospito que feien una costellada amb copiosa presència de vi negre. Però, dubto que fóra un caldo com cal.  Un vi decent, només el tasten llepafils, cràpules i delinqüents. Això sí, sense les gàvies d’esquirols que tant em desagradaven quan hi anava amb Gaietà SardinaBufona, a mitjans dels vuitanta. De segur que si les hagués vistes, esborra el llogarret de la seva capissola. Encara que sigui d’esquitllentes, Joan Vinyoli va passar pel nostre rodal. M’ha fet il·lusió en un erm tan granític com el nostre. Quan visiti Joana Raspall, aquesta notícia ha de saber-la. Tot just hi penso, ara passo per davant de la paret mitgera. En efecte, la paret del llostre i del gall, la qual, recorda què sóc. Ara, rares vegades,  sento un gall que canta a deshora. Sovint ho fa quan el capvespre s’apaga. Vinyoli va deplorar el canvi del cant d’aquesta bestiola pel brogit dels autobusos al seu barri. El progrés de les ciutats també és aquest retrocés.

Només els poetes hi insisteixen en aquests renyocs. Però, en aquesta tarda xafogosa, la claveguera del casalot escampa flaires insidioses. M’estranya moltíssim, però, de tant en tant, s’escapen aquestes males olors. Bé, el cas és que això anuncia pluja. Després d’una bona notícia, perfectament en pot venir una segona. Amb tot sempre em deturo quan el gall estripa l’horta del fabulós castanyer. Així recorda aquesta bestiola incomfortable, com la maleïda angúnia,  llisca al costat del meu afany. No hi ha cosa que m’agradi més que plogui a l’estiu. En efecte, tot just juliol comença, una tempesta rega copiosament les nostres mirades ansioses.

Presó

Aquesta entrada s'ha publicat dins de El carreró de les Bruixes i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.