Poesia i Ciutat

M’encanta la poesia perquè no aprofita ningú. Quan es canta en un recital, per més modest que sigui, de seguida, us adoneu que el seny no serveix per a res. Vet aquí perquè les coses inútils aconsegueixen que l’estupidesa no ens atrapi. Davant dels versos, tothom és igual, però els trasbalsos, no. Les emocions poden ser distintes, fins i tot contradictòries. Podem participar-hi, podem delectar-nos-hi, fins i tot quedar bocabadats o no entendre ni un borrall. És igual, la poesia només demana que t’hi deixis anar.

Saberut o rupestre, iaio o infant, set-ciències o enceefal·lograma de turons ben pentinats, tothom en pot gaudir dels versos. De fet, no necessito que em tradueixin Let it be perquè em pengi. Per cert, que no se m’enfadin els incondicionals dels Stones. També em penja Angie, el cas és que l’emoció ens fa viure. El paper de la poesia és aquest, que les nostres emocions tinguin, de tant en tant, alguna comunió. Si no voleu exemples religiosos, en busquem d’altres. Per exemple, alguna conversa, algun somriure que trenqui frivolitats, tanta inquietud que es desferma entorn.

Durant el mes de març, la ciutat és d’enhorabona. Vull dir que els recitals i els actes entorn de la poesia s’hi multipliqen. Fa uns dies, hi va haver un acte entorn de la poesia de Quique Iriarte. Molt emotiu i estimulant. Entre altres coses fa que augmenti l’autoestima de la ciutadania. Ho repeteixo, la crisi balda i el seny no calma la por. Ans al contrari, ira i impotència vesteixen la nostra indignació. Octavio Paz va dir que la poesia és innocència, però el poeta no és innocent. En subscric aquests mots, els quals, corroboren l’entusiasme amb què la gent hi participa.

La II setmana de la poesia de la Ciutat és a punt. Del dia 20 de març fins final de mes, és un no parar. Gairebé tots els dies, en un lloc o altre de la ciutat, un recital, un acte, una comferència o una pel·li, segur que  quatre versos s’hi escampen. La iniciativa va a càrrec de biblioteca, tertúlies  i entitats de tota mena. La idea és que el públic perdi el temps amb una quarteta de Mossèn Cinto o una floreta de Benedetti. Potser hi ha dues novetats que no cal perdre’s. El recital xerrada amb el poeta David Castillo, aquest promet la hòstia. L’altre, per a amants desesperats de la lírica.  El recital de l’Ateneu sobre el porteño Gelman. Us ho asseguro, no perdreu el temps. Perdre el temps quan es tracta d’enviar a la merda el seny, és recomanable. En canvi, perdre el temps en l’atur, senzillament, és horrible. Encara pitjor és perdre el temps bo i preparant una vaga general. Que les coses vagin malament, ja s’entén. Que passi el temps i que la injustícia atrapi tothom, ja són figues d’un altre paner. Doncs, si la cosa va d’aquest pal, la poesia busca perdre el temps vora el somriure dels desafortunats. Per una vegada rebrem la primavera d’una manera prou galana. Us ho puc ben assegurar, la ciutat no n’està prou acostumada que els versos la perfumin abans que esclatin les flors. Si la cosa aconsegueix bon rotllo, on voleu que firmi?

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.