Congrés de cultura Santfeliuenca

L’Ateneu va pel pedregar perquè vol que li surtin els números. Com qualsevol entitat,  busca desesperadament un full de ruta.  Però, en la reailtat, viu en la trampa de la subvenció. Els Ateneus d’abans de la guerra, no patien d’aquestes modernitats. La crisi planteja una reformulació de tot. Administració, entitats i persones si volem omplir de continguts aquests poble, caldrà que fem coses plegats.

Els partits polítics, els uns pels altres, no paren de decebre. De fet, els de caire conservador, no trigaran gaire a manar entre nosaltres amb majoria. No és que sigui dolent, senzillament, són els únics que militen, els únics que s’ho creuen. Els altres, que són en teoria, pel cap baix, oberts, cada cop es tanquen més. Tradicionalment, el nostre poble, més aviat esquerrà, té un dèficit de campanar considerable. Ja, en vetustes èpoques de mainada Baltasar, la divisió de l’esquerra, ha estat un mal endèmic. Els sociates, enderiats en les seves mediocritats, abans que sumar han preferit fòbies. Sense discurs, sense projecte, sense un full de ruta que faci poble, esdevenim una barriada grisa, pura metro. Els partits si volen reprendre credibilitats, han de deixar el carnet a casa. Però, això és molt complicat en l’actualitat. Totes les crisis acaben en la crisis econòmica. Per tant, ja fa temps que anem pel pedregar. Coses com cultura, comerç i urbanisme, el rodal ni s’ho qüestiona. En canvi, festes populars, colles i sardinades, convoquem la hòstia. Ara bé, el valor afegit d’un orgull, no podem hissar-lo. Això és el que reivindica el bonifaci de Joan Bauçà amb l’esclat de les nostres tradicions, bastoners i dimonis inclosos. Quan es tracta de lleure, aquesta és la feina més fàcil per als polítics. En particular, jo no tinc l’esplèndid optimisme de l’artista. En canvi, fer créixer la ciutat amb unes expectatives, per tothom acceptades, el més calent encara és a l’aigüera.

L’Ateneu va convocar ciutadania perquè li diguessin com poden millorar serveis. Vam parlar-ne molt, però sense un full clar de propostes. Els qui demanen una pluja d’idees, només són rondaires de mal averany. Encara espero un cicle de comferències que expliquin els desastres que vivim. Vet aquí la feina de l’Ateneu que ha deixat de fer. Allò que no explica prou un ajuntament, l’Ateneu ha de culminar inquietuds. Bertrand Russel deia que una societat mai no prospera sense disconformes ni rebels. Si l’Ateneu ja no és aquest viver, potser que anem al Casal de la gent Gran. Ara bé, si jugueu al dòmino totes les tardes, poques conclusions en traurem. Si no fem la discussió de quina mena de poble volem, després no demanem que la gent hi participi. Quan el president de l’Ateneu, va demanar què pensàvem sobre el futur de l’entitat, vaig tenir la impressió que l’abast de la discussió va ser essencialment errònia. Un Ateneu ha de garantir oci i formació. I ho ha de fer a partir de les pròpies inquietuds de la seva gent. Després, ha de mesurar les expectatives que ha aconseguit. Quan comparem el Coro, el Casino o l’Ateneu, no podem oblidar aquesta peculiar democràcia que ho subvenciona gairebé tot. A més subvenció, menys autonomia i llibertat de les entitats. La política ho ha emmerdat tot i, en l’actualitat, la ciutat té una oferta cultural, més aviat escasa. Encara pitjor, les entitats es fan la punyeta a pot què poden. Amb tot l’Ateneu, sense aquestes subvencions, l’oferta cultural de la ciutat, encara seria més lamentable.

L’assumpte és greu i  no pot quedar solament en mans dels partits polítics. Si la ciutat ho fa, promocionem una barriada grisa, pura metro. Vull dir que cal, com l’aigua que bevem,  un Congrés de Cultura Santfeliuenca. Mentre no el fem, només sabem rondinar.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.