Montgrony

Jordi Rovira diu amb raó que coneixem poc la falda del Pirineu. Per descomptat, en qüestions de faldilles, les muntanyes no tenen l’última paraula. Ara bé, Manel Bueno insisteix que l’excursió és fàcil, no gaire enitjosa. Però, ben mirat, tot just hi penso, si va lluir cosa fina. Segur que van ser les faldes del Pirineu, sempre prou exigents per als urbanites metro.

Gombrèn ens acull sense gaire fred, llueix un sol fastuós. Jordi Rovira recorda que passem pels verals del comte Arnau. Sí, sabem que encara cavalca per aquestes contrades. Així ho diur el CD de Lluís Solé, en el qual, fa una fascinant recitació de tot el poema que va esciure Josep Maria de Segarra. Qui no l’ha escoltat, que faci el favor d’intentar-ho. En qualsevol biblioteca de la Diputació, és a l’abast d’usuari i de passavolants.

El comte Arnau forma part d’un imaginari, d’un país que encara té trempera, fusta que crema. Tot i així, em poso guants i, com de costum, no les tinc totes. De cop i volta, pugem un camí asfaltat en un pendent, de caire penya-segat. Bufa, si comencem així, quant aguanto? Després, el símbol és exacte. Els caps es precipiten. Una equivocació la té tothom. Però, de bon matí, ericen antenes de crustacis malpensats. En efecte, sóc un pou de mal pensaments. Què voleu que us digui, en tinc tirada. Per això, el cap em va posar un guia amb molles, coses serioses del cor. Així em podria llepar ferides,  si no rutllava l’assumpte.

Cal desfer el camí per reprendre’l de nou. El poble és silenciós, calma la fressa del rierol. Ni tan sols gossos, ni femta de bestiar, colló, fins aquí arriben els guiris? Bé, no serà la primera vegada que el Principat és la planxamatalassos d’europeus  i de ianquis. Res a dir-hi si tothom hi contribueix amb el gasto.

Jordi Rovira és un guia estufat i tendre, un regal de Déu. Darrera la seva motxilla ha fet una nansa específica per tal que m’hi manegui amb comoditat. El paisatge del Ripollès és sumptuós, vessa de bon rotllo en aquesta hora del matí. La pujada és lenta però constant, el ritme s’adapta als meus passos de cargol. El meu ànim és bastant fort, l’entorn, immillorable. Entre els nous, retrobo Paco Crespo, l’inefable Aleix Ferrater i la seva perla.  Vull dir Olga Cervantes, no pas els seus versos. A sobre que en fa, gasta musa, l’espavilat. Aleix, no tothom té igualtat d’oportunitats, a l’hora de fer poemes competents. Sempre he dit que l’enveja vora geranis. En canvi, hi ha guies i invidents nous. Molta femella desconeguda per a cascarràries discordants i tastaolletes. Fa més d’un any que no hi vaig i la cordada s’engreixa, gràcies a Déu. També s’ha de dir que no veig gent antiga. M’alegra molt el retrobament amb la Ciberrat. Montserrat Ferrer li agrada que l’anomeni amb aquesta fricada. Francesc Vila, com sempre, molt modest. Quan no s’embala gens, vol dir que l’excursió anuncia mals presagis. Si ell no va bé, jo tasto el pedregar,  sabré jo de què parlo.

Esmorzem en un revolt del camí. En tot moment, el meu guia em fa una caminada agradable. Poques persones he conegut en vida que facin de l’humor, un safareitg de flairós blauet. D’ençà que seiem a l’autobús, fins l’hora del comiat, fa de xerraire impenitent. De Gombrèn fins el Santuari de la Mare de Déu del Montgrony, hi ha una bona tirada. Quan veiem les seves venerables pedres, les cames ja fan figa. Però, el cansament no és per culpa del bleix trencat, sinó més aviat, a causa d’unes cames plenes de nata. Així, doncs, quan les aixeco per grimpar damunt d’una pedra prou alta, l’esforç em fa taciturn. El sol de migdia també convida una bona suada. En els últims cent metres, ens aturem perquè perdo dominis. Amb tot Jordi Rovira injecta jovialitat, confiança a tot drap. Al capdavall, un ànim impagable. Sempre té un acudit, un jutipiri o una llesca de bonhomia. Finalment, hi arribem al peu de la carretera on hi ha una hosteria. Els caps expliquen la quantitat de graons que cal pujar fins el Santuari de la Mare de Déu del Montgrony i l’ermita de Sant Pere. Tinc la sensatesa de demanar si hi ha barana, la qual cosa, facilita pegament per la nata dels meus panxells.

El santuari és una petita meravella de devoció. En aquestes esglesioles romàniques del nostre Pirineu, m’encisa escoltar poemes dels nostres trobadors. Després, m’agrada meditar en la humilitat d’aquests establiments tan curulls d’humanitat. Tant me fa que siguin beneitures o el debat sobre el subconscient a l’hora d’engolfar-se amb la pintura de Miró. Per cert, animo tothom que no es perdi el Tríptic Blau, de Joan Miró en la seva Fundació de Montjuïc. Us puc assegurar que feu una beneitura si desaprofiteu l’oportunitat de visitar aquesta expo temporal. Per a col·legues  amb ulls pensionistes, hi ha visites guiades que us deixaran amb la boca oberta, paraula. Aquests immensos quadros, plegats i a Barcelona, més enllà del mes de març, mai més no els tornareu a veure aquí. Després, l’última escomesa és l’ermita de Sant Pere. Aquí vaig dir prou, potser per culpa d’Alba i el seu sospitós càtering nadalenc. Vull dir el dinar de germanor, un eufemisme per a endrapar com bacons, més bacones sense baconades.  El matís sobre baconeries, important per si algú descarrrila. El primer plat, degustació de mariconades amb substància, una invitació a la porcellera. El segon, podeu triar entre pollastre amb prunes o caneloni. El cas és que no falti proteïna a tot drap. El matís ja us indica en quin nivell es mouen la gent de l’Alt Penedès. Ni us ho explico que fan els del Baix. Ja us ho dic jo, comarques de pageses alambinades, cosa fina entre fades sense papada.

Alba és una nova guia que fa negoci amb el seu oci, punyeta món. Xiqueta enrotllada, li dic que posi cava, que amagui vins. Pero, en aquests establiments, el client sempre té raó, creu-t’ho.

Tornem al Santuari de la Mare de Déu del Montgrony. Participa d’una antiga i renovada divisió dels catalans entre patriotes i catalanistes. En els antics dies de la revista Renaixença, órgan dels romàntics del país durant el vuitcents, una colla d’intel·lectuals va entestar-se en què aquest indret fóra el nostre Covadonga. L’esquerra, catalanista però no sobirana, presidida per Marià Aguiló, Narcís Oller i altres, preferien aplegar-se en aquesta tradició històrica. En canvi, la dreta, els patriotes, Narcís Verdaguer, Martí i Julià, partidaris de la sobirania, deien que cada història enfila una tradició diferent.  El Casal d’Aragó, com ara l’anomenen els historiadors espanyols menys rupestres, sempre té vocació cap a Occitània, no pas cap a les terres del Sud. El primer Comte Rei, Alfons el Cast, conquereix Terol amb tropes essencialment aragoneses. El seu fill Pere el Catòlic, a Muret segella línits catalans davant les aspiracions franceses sobre el Llenguadoc. En canvi, Jaume el Conqueridor, en involucrar els catalans, Alcanar avall, la confederació ja no té gaire harmonia.   Pere el Gran, el seu fill, va entendre perfectament  que calia anar plegats. Ho va veure molt clar quan el Principat fou envaït pels francesos i els aragonesos no van voler saber res de confederacions solidàries. Com veieu, les renyines intestines dels ibèrics no vénen pas d’un Tribunal que fa becaines tothora. Al capdavall, a les nostres contrades, què ens han de dir sobre aquestes coses? Covadonga forma part de l’imaginari de la Reconquesta, ideologia que els espanyols no perden mai de vista. Els comtes reis no tenen res a veure amb la tradició castellana. Que tinguessin relacions de parentiu i ambicions parelles, no vol dir que la reconquesta els agermanés. La Corona d’Aragó sovint participa en aquestes guerres perquè el Papat sempre hi era darrera.

Últimament, en escoltar llibres sobre la nostra història, des de sensibilitats, com les sicilianes, que també van pertànyer a la Corona d’Aragó, sabem més coses sobre la nostra gent i la nostra llengua. La història, sempre té sentit, quan explica què ens passa ara.  De raons vaig omplir-me’n jo, quan trescàvem en direcció contrària, caminoi diferent. De seguida, vam ficar-nos per una fondalada ben fosca. Cansats com anem , el periple acaba vora una fontana. Això sí, vam pintar-nos-la a l’oli. Finalment, vam dinar en un lloc més obagós que assoleiat. De fet, som en una torrentada de ribes frondoses i aromes humides i dubtoses. Duc l’esquena completament enrampada. Sospito que és la tensió de mantenir-me en posició vertical. Dino goludament, no deixo ni les engrunes per a les formigues. Certament, l’assumpte és important perquè quan em trobo malament, no acabo mai. Maria Antònia Calmell em deixa sense la seva conversa plena de besades i orenetes per culpa del lumbago. Déunhido amb les papallones tan presumides que ronden. En canvi, ràdio Rosa Plana meravella per la seva memòria d’elefant. Sempre fa comentaris sucoses i punyents sobre la realitat que avorrim.

Tot just aconsegueixo de relaxar-me, bo i estirant-me famunt l’herba, quan el xiulet trenca l’encant, punyeta món. El cap avui no té un ida lluït, però, sabem que fem tard.  La baixada fins Gombrèn se salda amb una sola relliscada. De fet, dins la fondalada, abans de dinar, peto de lloros, bo i baixant una maleïda roca. Però, sembla que no m’emporto la palma entre patacades i patinades. Hi ha una col·lega madrilenya, prou passsarella,  que si no ho fa una dotzena de cops, no en fa cap. No hi ha cosa que odio més que fer senderismes en baixades.  Entre altres coses, perquè són perilloses quan el cansament us atacona. Per exemple, en corrioles de pedres saltimbanquis, acaramullades d’humitat i d’ombres que només volem a l’estiu. El torrent, més aviat és fangós i sovint rellisca.  Cal anar alerta amb tots els sentits en tensió per no fer un pas en fals. Per sort, l’últim que tanqui, del matí ja s’ha acabat. Els prats, amb vaques disperses, els camins tenen filferros per tal que no es perdin. Ho dic perquè, baixant, Francesc Vila és el porter de la cordada. Així, com pujant, l’últim sóc jo, baixant, qui més en pateix és el bonifaci d’en Francesc. Per això, és tan seriós el nostre company en veure com es desenvolupen les pujades.

Tot just escolto la seva gasetilla, sumària però exacta, m’adono que busca equilibri i bon gust en el seu afany. Pel que veig, sembla que coneix la dolça i atribolada Adelais del Comte Arnau. Per descomptat, també la vaca afiliada a l’ONCE, que un dia va emocionar a maragall. Sort, que el poeta no va conèixer  l’entitat, sinó de què, el poema. En canvi, jo només tasto la vaca de la mala llet de Pere Quart, aquest si que em posa sardanístic.

Jordi Rovira i Maria Antònia Calmell conviden que flairi apagallums amb el paraigües obert. Fins i tot els toco per a veure si les bruixes m’injecten raigs de lluna plena. En els calendaris d’antany, com el Maragall que s’aprimava dia a dia, aquells que penjaven vora la taula de la cuina, m’agradava saber quan havia lluna plena. Després, llegia tota la restallera de sants, màrtirs, verges, vídues, emperadrius i pastors que la feien ben grossa. Llavors la iaia Teresa li deia a l’avi Salvador si anava a buscar bolets. L’home, un set-ciències car de sentir-lo, mirava la data del dia anterior. Si deia que no, mai no vaig saber per què. Fins que un micòleg va explicar-m’ho. Molt senzill, amb la lluna plena i la sentor dels bolets, moltes espècies vives, insectes i altres bestioles, de rotllo no gaire alambinat, s’acoblen dins l’embriaguesa d’aquests vegetals dins la creixença nocturna. Així, doncs, si això passa, quan collim el bolet a l’endemà, d’ordinari, és podrit. Ja veieu que entre aquestes bestioletes i el comte Arnau, la poesia no s’enlaira gaire.

Una altra cosa és l’adorable Josep Maria de Segarra que va col·laborar amb l’Esquella de la Torratxa. Tot i així, la baixada es fa interminable. Haig de dir que l’esquena em fa un mal de mil dimonis. Fins que Maria Antònia veu la teulada d’una de les cases del poble. La llum del capvespre fa uns grisos sinistres, color de soledat que ningú no vol. Fins que sento el fum de xemeneies invisibles, aromes de nostàlgia, ganes d’acabar amb aquesta refotuda trescada. No m’estranya gens ni mica, que el Comte Arnau caigués de quatre potes davant d’una abadessa. No importa que arrossegui migranyes si encara és potent i de bon veure. En aquestes qüestions, aquest malparit, segur que encara fa comferències des de l’altre món. Aquestes xerrades em convindrien per tal de lligar el bon veure amb el millor sentir. Però, encara falten escales amb baranes frèvoles. Ni una sola ànima per aquests carrers de pendents tan pronunciats. A les acaballes de juny, aquesta excursió és quan convindria per tal de gaudir una festa de botànica abans de la posta de sol. Vet aquí, com aquestes contrades són meravelloses, fins i tot quan el baró de mataplana acompanya un enyorat Comte Arnau.

Quan entro al bar, estic tan cansat que no m’adono que m’estic marejant. Jordi Rovira, que deu estar fins el monyo d’aguantar-me, suggereix que vagi al lavabo. La decisió d’anar-hi és miraculosa. De cop i volta, l’enuig, el cansament i la tensió afluixen. El poble cau en una fosca de bruixes i fantasmes de mal averany. Segur que no triga gaire el comte Arnau en cavalcar  per aquestes dreceres. Tinc la impressió que si em veu, m’haurà de dur d’urgències a l’ambulatori de Ripoll. Tot i que no sé si també el tanquen a causa de les retallades governamentals. Per tant, tranquil amb aquest fantasma busca-raons, segur que es partidari de mútues ben vestides i de restriccions inclements. Tot i així, el que m’agrada d’aquest baró tan bèstia, és la seva indomable persistència per estimar una terra que voldrien que ignoréssim. Quan Segarra escriu la seva versió del Comte, ell pensa en la ferotge repressió que pateix el país durant els horribles anys de la postguerra.  Amb sortides com aquestes, també renovem un acte de pertinença i devoció.

Poc després, rebem la renyina del cap perquè no ens trobaven. Punyeta món, som els últims que pugem a la camiona. Tot just sento Jordi Rovira i Robert Vallribera que desgranen sobre violència de gènere, somio que el Comte Arnau cau de quatre potes en veure per Antena 3, la duquessa d’Alba.  Recony, què els pica ara que la calentor baixa del Santuari? Deu ser això, l’espelma vigorosament renovada des de l’oratori del montgrony. No tenim remei la gent d’aquest país, cony de cony! La resta que us ho expliqui Rosa Plana, experta en ronyes aristocràtiques. (27 de novembre, beat Ramon Llull)

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Excursions i versos i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.