Plana, divulgador

El proppassat 25 d’Octubre, vaig assistir a una xerrada inesperada. Va versar sobre la cultura del país. Més exactament sobre pintura. Així, doncs, entorn del paisatge de Montserrat, Manel Plana va desgranar la seva feina. No solament això, bo i aprofitant la pinacoteca del Monestir, va repassar mestres que s’obliden.

En la introducció, va ressaltar les qualitats tel·lúriques de l’indret. Per cert, solament aprofitades per la religió. Després, va fer una incursió sobre la seva feina, absolutament deliciosa. Les aquarel·les de Manel Plana són úniques, no exagero gens. Només cal sentir-lo entre els seus dibuixos i carbonets. Anabel López i María José Ania insisteixen en el despullament del seu traç. Potser una de les seves evolucions més remarcables i més personals.  Tècnica i creença bandegen superflu, ombres i clarors fan allò que veu. La pintura, línies i colors, cada cop més desvestides, impacten perquè hi connecten.

Definitivament, el cromo i la retòrica s’aparquen. Quan Plana va enquimerar-se en Mir, Anglada Camarasa i Muxart, l’assumpte va prendre temperatura. Només amb en Mir, la veu ja és una devoció. Tothom coneix la flaca de l’aquarel·lista per la composició i el color d’aquest gran mestre. Anglada Camarasa, una altra bèstia de la mirada, ja és una altra escola. Potser més francès, molt en l’estil del bon gust i la deco. Muxart és la sorpresa del vespre. Estic segur que va impactar entre els aficionats. Res a dir-hi, perquè se’m fa gairebé inimaginable. Amb tot Plana té el mal costum de rebaixar-se. Ja se sap, la gent del meu poble tenim tirada cap a la modèstia d’una manera innecessària.

Així, doncs, en un moment determinat, va dividir la xerrada entre jo i els bons. Hauria estat millor que digués entre jo i els reconsagrats. O millor dit, també, entre jo i els ignorats. Al capdavall, de pintura del país, ni fava. Ja us ho dic jo, aquí som molt pretensiosos amb sobiranies i pactes. Ara bé, quan es tracta de coneixements i estupor davant la bellesa, son de la llarga. Per exemple, molts de nosaltres, ni idea d’en Jaume Muxart. Quan va parlar d’aquest pintor, encara en actiu, tothom va rentar-se ulls i orelles. En un principi, Muxart sembla que va generar dubtes entre les devocions del pintor del carrer de Les aixetes. Però, Plana també és un pintor autocrític i equànime. Al capdavall, no solament, viu del llapis i del pinzell.  En unes altres paraules, les xerrades també li serveixen per a explorar com va el gremi.

Aquesta xerrada ja l’ha feta a Navarcles i Olesa. De fet, quan desgrana, la seva simplicitat clarifica esbós rera esbós. Com a divulgador fa una feina impagable que deploro que faci gratuïtament. Insisteixo, la Biblioteca Roig va viure un esdeveniment únic. De fet, si hagués hagut més propaganda, podria haver vingut el triple de gent. No en va, Plana té la virtut d’arribar a tots els públics. El seu esforç per divulgar la pintura del país no té preu. En fer aquesta recensió, recomano les web d’en Plana i d’en Muxart. No són gaire difícils de trobar per la xarxa. No solament són artistes del país, sinó que també ho són de la comarca.

Segueixo pensant-hi, el nostre Comú té un deute amb aquest artista. Només allò que té sobre la nostra ciutat, és un testimoni artístic que mai no li podrem pagar. Ja sé que la ciutat és cega, sorda i pobra. Jo també ho sóc i no té gaire importància. Crec que no hauríem de renunciar-hi mai al seu pessic de bellesa entre nosaltres. Vull dir que la seva feina local en un museu del nostre rodal, faria sensació. Fins i tot permetria pensar que alguna vegada sortim de la porcellera. Els pobles hi destaquen quan els seus artistes són un valor afegit. De moment, desgraciadament la ciutat ni se n’entera. És a dir, sense novetats quan es tracta d’incúries.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.