Un vell conflicte

Sóc d’aquí, sóc estranger. (Josep Palau i Fabre)

 

Sento la vella palplantada a l’urna,

veient pel mòbil com casca la bòfia.

Callem temors i silencis d’espurna,

espantada, la dona es treu la còfia.

 

Així desvetlla la seva sonsònia

brodant  angúnia dins la cofurna

arrufa el nas tot just l’hora nocturna

amb les votacions, d’improvís, mòmia.

 

Davant les porres fa créixer una espiga,

davant la intolerància es defensa:

s’adona que no ho passa sola a Entença.

 

Tot ve d’una baralla molt antiga.

De sobte, tot rodola, tot fa figa

quan un dret de conquesta ja no pensa.

Publicat dins de Indepes sense pipa | Comentaris tancats a Un vell conflicte

Sant Pere de Vallhonesta

 

Llarg viatge fins Sant Vicent de Castellet en tren. L’entitat d’Olesa proposa una visita en una ermita abandonada. Literalment, és un passeig en anar-hi. Fins i tot hi ha una font de pou. També hi ha molta obaga. Però, esmorzem amb bonhomia. Enfilem fins quinze persones. Potser mitja dotzena som cegos. L’ambient és magnífic. Un parell  d’avis, membres del cercle excursionista de la vila ens hi esperen. Volen fer-nos de cicerones. Reparteixen molt de material escrit. Quan expliquen originalitats, l’amenitat captiva. L’ermita és gran, romànic segle onze  dotze. En efecte, no és un recinte religiós de caire corrent. Encara menys els personatges que s’hi afanyen en cantar-nos excel·lències. El campanar d’espadanya, la teulada i les portes d’entrada no són les habituals d’un art semblant. Tot i així, les piles baptismals que ens ensenyen, suggereixen antigors. La manera poc acadèmica dels guies permet somriures a balquena. Recorden un Rusiñol de cafetó amb anís del mono bo i explicant facècies no gaire edificants. Tot i així, el nostre capitost talla de soca-rel la visita. Hi ha una llarga caminada de retorn cap a Sant Vicent. Cebrià Vicente excel·leix quan fa de llop estepari. Sovint confonc les rialles de Dolors Agustí i Lídia Soler. Tenen una netedat i innocència com l’aigua que degota d’un safareig. Tot ve per la inesperada afició per les llenties. Quedo sorprès  per la tria del menú de la colla. Gairebé tothom demana aquesta llegum com a primer tast, són espantosos. Potser sóc jo qui m’equivoqui. Però, jo m’inclino per l’amanida verda, un altre horror. Al capdavall, cal fer avís telefònic dels àpats. En el retorn, contemplem com el Cardener s’endinsa en el Llobregat. Ambdós baixen llotosos i calmats. La terra és tova i els ocells canten sota un cel clar. Jordi Casas, un farmacèutic d’Esparraguera, em deixa parat. Contemplem els rius bo i baixant en la marge esquerra. Llavors, l’home diu, el Llobregat a la una, el Cardener a les onze. En un menú de paella els dijous, la imitació de les busques del rellotge per a pescar els cecs una gamba, és una excentricitat molt ONCE. Coses de la seva inoblidable i desapareguda escola de rehabilitació de cecs i cegues de Castellarnau. En tot cas, m’encanta com els d’Esparraguera sempre deixen en evidència la gent  d’Olesa. Confidencialment, tampoc no es gaire complicat. Més tard, veiem la carcassa d’una colònia tèxtil abandonada. Parets, xemeneies  i finestres conformen una ruïna on ningú fa preguntes. El meu referent és Vicent Zalamero. Potser un dels companys que atresora més escalfors com a referent. Quan fa fotos, me n’adono que busca panoràmiques que impacten. L’últim de la colla és Manel Plana. Aprofita qualsevol revolt per a fer notes i dibuixos. No sé si és un bon artista, com a mínim, fa de Van Gogh sense un plat de llenties. M’encanta que vingui en aquests aplecs. Per sort, a taula sec al costat de Joan Cervera. Al seu costat, la seva calma sempre pessigolleja. Davant  tinc Joan Casas, espero ser a la presentació del llibre de la seva filla. A poc que pugui, m’hi escapo. Conec Iscle PladeLlorens.  És un amic d’Esplugues de Llobregat de Francesc Vila. No havia sentit mai un nom tan bonic, Déu meu què poc coneixem coses de la nostra tradició. Carme Martínez descobreix Daniel Risco com a sordcec. A taula, l’amic de Terrassa xerra poc i sembla desorientat. La xiqueta sap que els sordcecs no discriminem prou a causa del soroll. En efecte, quan ho pesca, de seguida se’n fa càrrec. Llavors, al tren de tornada, Paqui Sánchez descobreix com son els gaiatos blancs i vermells.

Publicat dins de Excursions i versos | Comentaris tancats a Sant Pere de Vallhonesta

Muntanyes regalades de Vilada

Sextina dedicada a la xiringalla, en particular, felicitats  a Ana Andreu i Manel Bueno

 

La set de les falgueres, les arrels

desig endins, com el cant del merlot,

enfila corriols,  timbes de roca.

Fem una primavera tota  lila,

en dreceres de tendres papallones,

de sobte, travessem clarors de cova.

 

 

Per sort, les encantades de la cova,

somriuen quan ens veuen sense arrels.

Sota els pins, sento com les papallones

ballen sardanes al niu d’un merlot:

de moment, tasto el somriure prou lila

d’un vell palau, dues parets de roca.

 

Mireu el Roc de Fullaracs, la roca

que tenim a l’esquerra de la cova.

En un meravellós cel d’ales lila,

sentim belleses sàvies d’arrels.

Així creix el somriure del merlot

quan l’enyor ens atrapa papallones.

 

Del Castanyós, baixen les papallones

buscant floretes de barranc i roca.

Ja no sentim la cançó del merlot

tot just somio rialles de cova.

La lluna fa esquellots saltant arrels

sentint delícies vora la lila.

 

Dalt del castell Roset, ruïna lila,

fem solituds com vols de papallones,

tot el camí són catifes d’arrels,

pedra trencada  i herbetes de roca.

Em plau que el cor visqui lluny de la cova,

caminant rera els núvols d’un merlot.

 

Canal de la gossera, obscur merlot

que vola timbes del camí tot lila,

d’improvís, puja el fum des de la cova.

Llavors, la userda esdevé papallones:

amunt i avall, els meus turmells de roca

granen més esperances fent arrels.

 

Bec al bar tot merlot de papallones,

Una clara d’arrels, un foc de cova,

Dins el meu pit creix una roca lila.

 

Excursió magnífica, estil rebentacames. Ara bé, deixa els turmells molsuts, vastos en arideses urbanes. D’ençà que Teresa Coll duu l’esplai, l’entreteniment és subtil. Quan dinem, el dimoni ens visita. De primer, la bota aspra i anarquista del meu adorable Paco Crespo. Després, la galeta tendríssima  de Rat Ferrer, el somriure de Jordi Tena. Finalment, tastant el pa de pessic d’Aurora, enyoro les continuades absències de Lambert. En efecte, la tarda ha estat costeruda. Sempre vorejant els límits. Quan prenc la clara, tot just el berenar ens convida, el cansament és una delícia. En Francesc Vila té raó en la seva crònica. A veure si som capaços de passar dels vint ces i cegues en els nostres periples mensuals. En unes altres paraules, si ho assolim, els grans hi perseverem. La primavera ve seca de flors. Per això, canto la lila. Falten pluges, totes les que van sobrar de l’any passat. Potser és l’únic que resta del clima de la mediterrània. En tot cas, hem fet una excursió típica de senderisme. En efecte, són les millors. Hi sobresurten la conversa i el repte. Tant de bo en proliferin.

 

Publicat dins de Agustí Vilar, Excursions i versos | Comentaris tancats a Muntanyes regalades de Vilada

Pancartes als nostres testos

Qui té coneixements, menysprea la saviesa de l’arrel. (Joan Brossa)

 

Tot plegat, groc o lila, pinto llaços

per tot arreu com ulls clars de peònia.

Així omplim places i veus de pancartes

pentinant-nos tothora amb estelades.

Per sort, cantem la mateixa cançó,

riolers, sempre som un sol afany.

 

En una mani, el mateix afany

construeix ballarugues de nous llaços.

De sobte, xiula una vella cançó,

gronxant  suaument una flor de peònia.

Ocells al vent enfilem estelades,

prou pacífics, ho ensenyen en pancartes.

 

No és possible un món sense pancartes,

perquè la vida sempre és afany.

Per això, onegen tantes estelades

i el groc demana ocells,  aplec  de llaços.

De nou, sense exiliats, creix la peònia

vora l’estaca, la nostra cançó.

 

Vora el foc, sempre i ha una cançó,

explorant  places plenes de pancartes.

D’improvís, el perfum d’una peònia

recorda com ha d’ésser el meu afany.

Per favor, no us equivoqueu, els llaços

no són ben bé les nostres estelades.

 

Al capdavall, totes les estelades

empaiten melodies, la cançó

d’un poble que no viu mai sense llaços.

Al vespre, aplego inaudites pancartes,

on sempre escric tothora el meu afany,

Llavi de violeta i de peònia.

 

En una mani, reclam de peònia,

Busco penyora en jardins d’estelades.

Guardo dins meu pessics d’un bell afany,

Inquietud d’amor feta cançó,

Murmuri o crit, sempre lliguem pancartes:

Mai no fan nosa ni oblit quan fem llaços.

 

Així creixen breus llaços de peònia

quan la cançó teixeix molsa d’afany,

rot de pancartes, sóc fil d’estelades

Publicat dins de Indepes sense pipa | Comentaris tancats a Pancartes als nostres testos