Viver del bruixot

Vet aquí un exemple ben clar de dignitat. Només creixen vora un ofici amb responsabilitat. No sé gran cosa d’aquest Josep Pàmies i el seu viver de plantes medicinals. Però, d’entrada, les seves conviccions són granítiques. Expliquen com s’ensorra un món. Però, després del neguit, hi ha llavor que nodreix. Tot just entrem dins el viver, algú té una indisposició. Ràpidament, l’home indica una possible ajuda. Sense ambages, li diu que prengui unes gotes d’oli de maria. No hi ha cap dubte en les seves paraules. Tot i el meu escepticisme, Frapa com desgrana arguments. D’ordinari, acostumo d’escoltar aquests personatges. Continua llegint

Publicat dins de Agustí Vilar, Excursions i versos, Veus d'herbes | Comentaris tancats a Viver del bruixot

Cançó dels Bufadors, a Paco Crespo i Edu Flores

De Sant moí fins prop dels Bufadors,

busco ansiós fulles grogues de faig,

vull flairar pedres mullades de molsa,

toco florides files de bolets.

En canvi relliscant, topo amb un boix,

tot just entro astorat dins la cinglera.

Continua llegint

Publicat dins de Excursions i versos, Veus d'herbes | Comentaris tancats a Cançó dels Bufadors, a Paco Crespo i Edu Flores

Sant Salvador de les Espases

Sant Salvador de les Espases

Hi ha un moment en què hi entren les cireretes de bosc. El meu referent és el pintor Manel Plana. Però, al pla de les Carboneres, fem pinya amb Josep Maria i Teresa. Llavors, comença una altra excursió. Vull dir que pesco matisos. Per exemple, els marges del camí que fem. Bolets, molsa, murtra o cireretes de pastor. D’improvís, Teresa renya en Josep Maria. La dona s’empipa davant devastacions. L’home em passa bolets i cireretes. Quant a les seves habilitats micològiques, puc tocar-los i parlar-ne. Tant se val que siguin tòxics com comestibles. Quan flairo molses, resto parat.  Hi ha una frescor i una vitalitat que eixoriveix instantàniament. En efecte, no sap prou com d’agraït hi estic. Continua llegint

Publicat dins de Excursions i versos, Veus d'herbes | Comentaris tancats a Sant Salvador de les Espases

Nàpia xinesa entre calamars farcits

Mira, Ricard, la xarxa conta què som. D’ençà que faig sapps de micro amb amics cegos, m’esborrono. M’horroritza la meva veu de sord cec tan pantanosa. De veritat, sembla blauet de safareig. D’acord, escriptor, fins i tot poeta. Però, tinc una veu espantosa, tot just l’escolto. La veu que faig als sapps de micro és pitjor que un mirall trencat. Continua llegint

Publicat dins de Narracions i contes | Comentaris tancats a Nàpia xinesa entre calamars farcits