Agustí Vilar

A mitja excursió Jordi Rovira fa una proposta inesperada. Cal pujar el collet estret de Castellsapera. Un rocam inexpugnable que corona un turó. Si puja per un corriol molt pronunciat amb unes dificultats afegides per a crustacis no gaire agrícoles. Si no us agafeu dels arbres i les arrels que prenen la fresca, la pujada es converteix en un suplici. Uns quants seiem en els marges del camí. Jordi Rovira estalvia energies entre cegus que tenen la mosca rera l’orella. De fet, l’opció permet descansos profundament agraïts. Seguir llegint →

Quan baixem a Vallbona d’Anoia, la memòria aferma dubtes. El carrilet explica perfectament com el progrés és una farsa. Gairebé una hora i mitja per arribar al nostre punt de partida. Hi ha gent de la colla que vénen de Premià de Mar o de Sabadell. És a dir, hi ha bastanta gent que s’ha llevat a quarts de sis per ser a les set a Can Xiringo, popularment, la Dele, no pas l’Adela. Com és que sé més coses de la Dele, que no pas d’Adela?  Seguir llegint →

El temps és un torró esplèndid. Gairebé són les onze del matí quan hi arribem. Som una bona colla. De seguida, en Llorenç m’arreplega. Quan em canvio botes assegut en una llamborda, començo a rutllar. Anem al pont del llierca. Seguir llegint →